Segur que moltes coses. Però nosaltres mirarem de donar algunes pistes de cara a afavorir la difusió de la innovació.
Durant el primer semestre del 2010 Espanya exerceix la Presidència de torn del Consell de la Unió Europea (UE).
Mentrestant, el Govern espanyol intentarà impulsar determinades accions que permetin anar donant salts quantitatius i qualitatius pel que fa a la cohesió i el desenvolupament de la UE. Atesa l’elevada quantitat de països implicats i les estructures burocràtiques existents, és clar, però, que les línies programàtiques a impulsar han de seguir el que ja són les grans estratègies que té actualment obertes la UE. Si no, és difícil ser efectiu.
L’àmbit sobre el qual vull escriure és el de la innovació, des d’una perspectiva que no és la més habitual. S’ha reiterat fins a la sacietat el fet que estem immersos en la societat del coneixement, i que la innovació és l’element clau per a la competitivitat. El nivell europeu en innovació és menor que el de les seves regions competidores. Aleshores, què es pot fer des de la perspectiva de la UE, en el marc del mercat únic, per ajudar-hi?
Cal recordar que el procés de canvi tecnològic consta de tres etapes: la invenció (on les noves idees són concebudes), la innovació (on aquestes noves idees es desenvolupen en productes o processos comercialitzables), i la difusió (on aquests nous productes o processos es generalitzen en els potencials mercats). Recentment s’està dedicant atenció a la darrera etapa, com una etapa tan rellevant, almenys, com les altres dues, per tal que la competitivitat augmenti en el conjunt de la UE. Cal conèixer millor els determinants dels fluxos de coneixement i, per tant, els canals i els factors que ajuden/impossibiliten (i per tant potencien o no) la difusió de la innovació.
Entre els determinants (els factors que afecten) de la difusió de la innovació, hi trobem alguns relacionats amb els usuaris de la innovació (p.e. empreses), els que ajuden a que existeixi aquesta innovació (p.e. els oferents d’R+D+i, o els que aporten finançament), però també hi ha tot un conjunt de factors institucionals que poden facilitar o no la interacció entre tots els agents implicats en el procés de difusió de la innovació, com són els relacionats amb la legislació sobre drets de propietat, les polítiques d’educació i R+D, el finançament-subvencions, l’adoptar polítiques que suposin reformes del mercat de capitals, les polítiques que estimulin la competència, la mobilitat dels treballadors, els intercanvis comercials, etc.
Un dels àmbits en què més es pot influir sens dubte és el Mercat Únic Europeu (MUE), l’Internal Market, en terminologia anglesa. Teòricament, el MUE pot afavorir la innovació i la seva difusió. Exemples: la competència estimula la innovació a les empreses, el MUE permet guanys en economies d’escala i també suposa més possibilitats de comerç, el que pot generar més inversió directa estrangera i, per tant, estimular la difusió de tecnologia.
Davant la importància de la difusió de la innovació, d’una banda, i, de l’altra, del paper que pot tenir el Mercat Únic Europeu, quines són les mesures que s’han d’emprendre des la UE?
El Comissari Almunia, en la seva recent etapa al front de la DG d’Afers Econòmics i Financers de la UE va ser sensible a la qüestió i va encarregar estudis que l’ajudessin a saber com actuar. En un d’ells, en què vaig participar (http://ec.europa.eu/economy_finance/publications/publication_summary15824_en.htm) s’obtenia que a l’any 2000, el 39% de les empreses europees que innoven ho fan adoptant innovació (en el període 2002-04 aquest percentatge puja al 49%). A més, hi havia força diferència entre països, encara que a grans trets es podia observar que els països més innovadors també eren els més adoptants d’innovació. En canvi, per sectors, no hi havia la mateixa correspondència, i els més innovadors, en molts casos, eren menys adoptants i viceversa.
Abans de tornar al fil principal de l’article, sols apuntar que de l’estudi també es desprenia que la major part de l’adopció de la innovació (en producte i processos) ve per via de col·laboració i cooperació entre agents, front altres alternatives com serien l’adquisició d’innovació via la seva compra.
Però, què es pot fer per millorar la difusió de la innovació, des del marc institucional de la UE? Es pot avançar en dues direccions.
La primera és reconèixer la diversitat d’accions necessàries per augmentar la capacitat d’absorció dels diferents països de la UE. No tots els països estan en el mateix estadi, pel que les actuacions prioritàries són diferents. En l’estudi abans ressenyat, s’assenyalaven fins a sis grups de països en el marc de la UE. Els dos primers, corresponien a Alemanya, Holanda i Bèlgica, d’una banda, i Finlàndia, Suècia i Noruega, d’altra, en els que es disposen dels determinants que permeten/ajuden a que hi hagi un elevat nivell d’adopció d’innovació, amb un nivell d’integració a la UE i amb altes taxes d’adopció. La diferència entre ambdós és que els segons presenten unes taxes de cooperació a l’hora de fer innovació superiors al primer grup. En canvi, Espanya, junt amb Itàlia i Portugal, està en un altre grup en el que presenta debilitats en la seva capacitat potencial d’innovació (p.e. baix nivell en despesa en R+D i en recursos humans en ciència i tecnologia) i un nivell baix de cooperació entre empreses innovadores. Altres dos grups són bàsicament els dels països de l’Est (Lituània, Letònia, Estònia, Hongria, d’una banda, i Grècia, Txèquia, Eslovàquia, Bulgària i Romania) on hi manquen molts dels determinants de l’adopció de la innovació, estant dèbilment integrats a la UE i amb baixos nivells actuals d’adopció de la innovació). La diferència entre ells és que en els primers hi ha un major nivell de cooperació que en els segons.
Així, mentre que pels dos grups de països citats en primer lloc (Alemanya, Finlàndia....) sols cal reforçar, des del punt del MUE, la política de desregulació que faciliti l’adopció d’innovació i la productivitat, al grup d’Espanya cal aprofundir abans (i també) en un conjunt de mesures i (des)regulacions que augmentin la cooperació, així com que augmentin el potencial d’innovació i la capacitat d’absorció del país en les noves tecnologies, amb la finalitat que pugui augmentar la capacitat d’adopció de la innovació. Per últim, els països de l’Est han d’avançar en la seva integració a la UE, reforçant el seu potencial innovador i aplicant les mesures generals que faciliten l’adopció d’innovacions, però els cal sobretot millorar la seva capacitat d’absorció de coneixement, perquè sinó les mesures generals que s’hi apliquin no seran efectives.
La segona línea d’actuació és avançar en les actuacions que des de la UE s’han d’impulsar per augmentar l’adopció d’innovació. Les vies analitzades consisteixen en analitzar mitjançant quins canals es pot aconseguir aquest increment. Els canals mitjançant els quals habitualment pot generalitzar-se la innovació són els del comerç, la cooperació i la competència entre les empreses. Les preguntes que comença a contestar l’informe abans esmentat són: aquests tres canals són igualment vàlids per adoptar innovació? Quines mesures es poden recomanar/impulsar des de la UE?
Dels tres canals, el que més afecta positivament l’adopció d’innovació és el de la cooperació. Amb l’objectiu de facilitar la cooperació, es recomana seguir polítiques que contribueixin a reforçar la confiança “dins” i “entre” països (el que ara se’n diu l’augment de capital social). A això també hi contribuiran les mesures que portin a la millora de la comunicació (transparència, pla d’idiomes, d’informació) i la simplificació de procediments (programes que redueixin les barreres administratives, o que redueixin el nombre de llicències i permisos requerits per començar un negoci qualsevol activitat cooperativa) i disminueixin els costos d’informació, ja que desenvoluparan la cooperació entre empreses. Així mateix, caldria potenciar la millora en el capital humà, especialment en el percentatge de graduats en ciència i tecnologia, en el sentit que a major formació, majors possibilitats de cooperació i d’absorció de la innovació que facin altres.
El segon canal, que sobretot facilita l’adopció d’innovació en producte és la competència. Per tant, les polítiques a impulsar seran les associades a impedir ajudes públiques, i les transferències i subsidis dels estats; cal agilitzar els procediments administratius, reduir la propietat pública a les empreses, augmentar el compliment de les transposicions de les directives comunitàries, i disminuir el control de l’estat, al que es contribueix amb algunes mesures ja apuntades així com reduint el control directe sobre empreses, com per exemple les accions d’or (golden share) i reduint el control governamental que impedeix o distorsiona el lliure moviment de béns entre països.
El darrer canal, el comercial, també ajuda a desenvolupar la innovació en general. Les polítiques a aconsellar, en aquest cas, passen per reduir els controls de preus (en vols, comerç al detall, telecomunicacions, etc), i eliminar les regulacions que introdueixen barreres al comerç.
En una paraula, el que cal és avançar realment en que Europa sigui un únic mercat!
Massa accions perquè la Presidència Espanyola del Consell de la UE pugui fer grans passes en aquest sentit. Però al menys, caldria seguir avançant en aquestes directrius que permetrien al conjunt de països de la UE el millorar la difusió de la innovació, fet complementari i imprescindible que ha d’acompanyar a les pròpies millores en innovació, i que han de permetre un creixement major i més equilibrat en el conjunt de la UE.
Jordi Suriñach Caralt
Catedràtic d’Economia Aplicada
Grup de Recerca AQR-IREA. Universitat de Barcelona
Suriñach Caralt, Jordi
